"Vida y Libertad" a "El Periodico"

El passat 17 de juliol la publicació catalana "El Periodico" va incloure a les seves pàgines un article sobre els inicis de l’obra social que desenvolupa l’Entitat social evangèlica Vida y Libertad. Aprofitem aquesta oportunitat per transcriure l’article que podreu veure a la Web del diari al següent link: http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/francisco-perez-reportaje-informe-semanal-impacto-1082427

Francisco Javier Pérez (Barcelona, ​​1958) és un guàrdia urbà de l'Hospitalet de Llobregat. Porta gairebé 30 anys recorrent els seus carrers i caminat per les seves teulades. Mai s'ha limitat a posar multes, sinó que és dels que van a l'hospital a visitar els accidentats i a interessar-se per la família dels xavals enganxats a la droga. Una nit de 1994 se li va remoure la consciència ...

-La meva dona i jo estàvem veient “Informe Semanal”. Un dels reportatges mostrava les conseqüències d'un terratrèmol a la vall del Cauca, a Colòmbia. Acabava amb la imatge d'una nena de la comunitat páez que havia perdut els seus pares en l'ensorrament d'un vessant. S'havia quedat muda i assenyalava amb la mà el lloc en què van morir. Em va impactar tant que, l'endemà, vam anar els dos al consolat de Colòmbia a preguntar com podíem donar suport als damnificats.

- ¿Es van plantar així, sense més?

-Sense més. Ens van dir que podíem canalitzar els diners a través d'ells, però preferiem una resposta alternativa. Vam parlar amb familiars i amics, vam reunir una mica més de 300.000 pessetes, i a les dues setmanes em vaig plantar a Popayán, la ciutat més propera al desastre.

-Quina empenta.

-Em vaig posar en contacte amb una església evangèlica -a la qual pertanyo- i amb l'ajuda d'un pastor, vaig aconseguir que la companyia hidroelèctrica em facilités camions amb conductor per portar el material que vaig comprar amb les 300.000 pessetes. Botes d'aigua, matalassos, molt gra, tendes de campanya.

- ¿I diu que anava vostè sol?

-Sí. I mai havia viatjat més enllà de París ... Un cop allà, vaig conèixer de prop la situació dels nens del carrer de Bogotà i de Medellín, i això em va tornar a ferir la consciència. Fins al punt que, allà mateix, vaig prendre la decisió de combatre aquest problema. Però els diners ja s’havien esgotat.

-Sense diners ...

-A l'any següent d'anar a Popayán vàrem organitzar un petit equip de persones vinculades a les esglésies evangèliques a Medellín, vam llogar un pis i vam acollir al primer nen, Hugo, de 13 anys. Per poder créixer, es va crear Vida y Libertad. Al principi, els ingressos anuals no superaven les 100.000 pessetes. Però, gràcies al suport de moltes esglésies, en aquests 16 anys hem pogut atendre a 40.000 nens en nou països. Uns 1.800 cada dia.

-Voler és poder.

-Tenim llars a Colòmbia i a Hondures per a uns 80 nens, però també obrim guarderies i donem beques escolars. Volem que els nens puguin desenvolupar la seva vida amb normalitat, lluny de la prostitució, la delinqüència o la mort.

-Ben mirat, és una barbaritat el que ha aconseguit.

-Un proverbi africà diu: «Persones senzilles, en llocs senzills, fent coses senzilles, poden canviar el món». Quan et marques un nord, ets capaç d'actuar. I quan comences a caminar, s'impliquen moltes persones de gran valor. Per exemple, la directora del projecte a Medellín és una noia d'Esplugues llicenciada en Econòmiques. Portava la comptabilitat d'una empresa japonesa, que va manifestar la seva inquietud per anar a Colòmbia als seus superiors li van proposar doblar el sou. Però va marxar, perquè tenia la convicció que era on havia d'estar.

-Escolti, vostè no ha deixat el seu treball en la Guàrdia Urbana.

-Segueixo fent jornades de vuit hores, ara a la central. Em sento còmode no tenint ingressos de l'entitat. Estic en pau sabent que el meu diners procedeixen del meu treball. No tinc pis en propietat, ni cotxe. Tinc llibertat d'acció i d'esperit.

- ¿I la família l'acompanya?

-La meva dona m'ha donat suport, fins i tot en els moments difícils. Fa 12 anys, un grup armat va irrompre al nostre centre de Colòmbia. Van robar per valor de diversos milions de pessetes. Com és gent que sol repetir, instal·làrem als nens en llars de confiança i jo vaig demanar una excedència a la Guàrdia Urbana per tal d'instal·lar-me allà, amb l'equip. La meva dona estava embarassada de la meva filla ...

-S 'ha guanyat vostè el cel.

-El meu premi són les bones notes que els nens treuen a les escoles. Veure que són feliços. La solidaritat enriqueix i aporta dignitat a qui la realitza. Si tothom estigués implicat en l'ajuda a la tercera edat, als nens, a les persones maltractades en el seu propi veïnat, es produirien transformacions profundes en la societat. Ortega i Gasset deia: «Una persona és el que aquesta persona fa».

Font: El Periodico.